30 de juliol de 2010

Library



... en el laberint, una biblioteca...


Library de singsfish a Vimeo.

19 de juliol de 2010

Les botigues de color canyella. El sanatori de la clepsidra


Bruno Schulz
LES BOTIGUES DE COLOR CANYELLA
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA
Ed Quaderns Crema

"No es pot dir que tinguessim una idea feliç, quan, seduïts per una propaganda pomposa, vam enviar aquí el pare. El temps reculat..., d'acord, sona molt bé, però, ¿a què es redueix, en el fons? ¿Que potser aquí et serveixen un temps d'alta qualitat, un temps sòlid, un temps -es podria dir- de l'última remesa, un que encara fa olor de nou i de pintura? Ben al contrari. És un temps del tot desgastat, un temps que ja ha estat usat per altra gent, un temps ratat i foradat pertot arreu, transparent com un garbell.
Això no és gens estrany, perquè, en certa manera, és un temps perbocat -vull que ens entenguem bé-, un temps de segona mà."
EL SANATORI DE LA CLEPSIDRA.

En estranya corrua, brollen aquests relats. Curiosament articulats, un complex joc flueix en l'espai que va de l'un a l'altre. La infància, la familia, la casa, la botiga, giren al voltant del pare i del temps. En el seu moviment, creen una realitat pròpia, no lineal, que es nodreix de la imaginació i de la metàfora, del gest i de la paraula.

Singer va dir que Schulz escrivia algunes vegades com Kafka, d'altres com Proust i, en ocasions, era capaç d'arribar a abismes tan pregons que cap d'ells havia assolit abans. Però Schulz fuig de l'angoixa i de les evocacions. S'endinsa en el món mític de la infància, aquell que encara no ha estat embrutat pels adults. Allí, destaca la figura paterna. Un pare mutant, que canvia de mida i de forma, que tot ho omple de teories i d'experiments, que defensa la paraula i la imaginació. A batzegades, entre símbols complexos, la seva prosa et fa aturar un i un altre cop davant cada bella imatge, cada grotresca transformació, cada pertorbadora metàfora, cada desbordant narració.

“El bar estaba casi vacío. Una mujer leía una revista sentada en una mesa y dos hombres hablaban o discutían con el que atendía la barra. Abrí el libro, la Obra completa de Bruno Schulz traducida por Juan Carlos Vidal, e intenté leer. Al cabo de varias páginas me di cuenta que no entendía nada. Leía pero las palabras pasaban como escarabajos incomprensibles, atareados en un mundo enigmático.”
Roberto Bolaño. ESTRELLA DISTANTE. Ed. Anagrama.

Com Arturo Belano, esperava en un bar. Tenia el llibre obert i llegia, però ni aquell era el lloc, ni era el moment. Més tard, lluny d'allí, en un altre instant, a soles, a poc a poc, vaig tornar a començar...

Imatge Flickr (FJTU)

7 de juliol de 2010

Llengua abolida o retrobar-se en la dansa


Parlaré amb tendresa d'aquesta llengua. La meva, la teva. Recordant la teva veu, rellegint-te, puc dir amb fermesa que no puc imaginar-me que la nostra llengua pugui ser anul.lada, pugui ser destruïda. És cert que res sé de l'esdevenidor. Ignoro que canviarà, esborrarà o oblidarà el temps i la memòria. Immersa en aquesta incertesa, em deixo seduir de nou per la teva poesia, buscant, potser, aquella abraçada amiga capaç d'allunyar tot allò que em pesa. M'endinso en els teus versos, lentament, bressolada per les teves paraules, retrobant-me en aquesta estranya dansa. I en el silenci, i des del silenci, només ressona aquesta llengua. La teva, la meva.


Hi és ell. I jo. Barrejats en un rostre
que estrena els tretze vents

sargits amb pluja nova...

I no hi som. Les tisores han destrossat l'arrel.

Nusos ratats. I una porta esbotzada.


Riu amunt ressegueixo en va tots els topants.
Tots els llibants trencats, les aigües desnuades.
Estellades les barques que intentaven un pont.

I, malgrat tot, confosos en un rostre, ell i jo.


I no hi som. És el freu que uneix i separa
florit d'escuma nova: qui sap on és la deu?
La vida que ha calat xarxes en aquest tram
pren el que és seu i oblida qui és ell, qui sóc jo,
quin amor ha llançat daus vells a l'enforcall
i quin atzar va encendre l'atzar, d'espurna a bosc:
Tot ho colga el relleu continu de les fulles.

Maria-Mercè Marçal.
LLENGUA ABOLIDA
(1973- 1988)

Editorial 3i4

Bellesa, amor i sentiment brollen de cada vers. Des de Cau de llunes, a Bruixa de dol, Sal oberta, Escarsers, La germana, l'estrangera i Desglaç, les paraules s'omplen de llunes i d'ombres, es barregen amb la sang i la sal de ferides obertes, les bruixes es miren en els miralls intentant descobrir identitats i alteritats exiliades, i la maternitat, l'amor, la passió, el desamor i la solitud solquen el cos que, com la terra, és ple de vida i ple mort.
Aquest recull de poemes, corprenedor i captivador alhora, és un bell reclam a la relectura.

Imatge Flickr (dawn m. armfield)