30 de novembre de 2009

No llencis les cartes d'amor


Elles no t'abandonaran.
Passarà el temps, s'esborrarà el desig

-aquesta fletxa d'ombra-
i els rostres sensuals, intel.ligents, bellíssims,

s'ocultaran en un mirall dins teu.
Cauran els anys i avorriràs els llibres.

Davallaràs encara,

i perdràs, fins i tot, la poesia.

El soroll fred de la ciutat als vidres

anirà esdevenint la única música,

i les cartes d'amor que hauràs guardat
la teva última literatura.

Joan Margarit. NO LLENCIS LES CARTES D'AMOR. Aiguaforts, 1995.

Imatge Marina Camargo, Letters in perspective, 2002.

26 de novembre de 2009

De... Elogi...


... del drac.

"Per tant, malgrat el que he dit abans, vull fer també l'elogi del llibre. Del llibre no només com un objecte que compta, tal com avui el coneixem, amb una tradició de cinc-cents anys -i que, per tant, es troba carregat de connotacions emotives i de memòria- sinó, sobretot del llibre com a suport essencial, gairebé únic d'allò que generacions d'escriptores i d'escriptors han estat capaços de crear amb la paraula i amb aquella substància íntima que ha pres forma a través de la paraula. Un elogi del llibre vol ser, alhora i sobretot, un elogi de la literatura."

Maria-Mercè Marçal. Retall de la glossa al 23 d'abril: ELOGI DEL DRAC, 1996.

Imatge Wikimedia Commons

20 de novembre de 2009

Contrabandistes de la llibertat

Alexander Alexandrowitsch Deineka. Dona jove amb llibre, 1934.


Assumpta Montellà

CONTRABANDISTES DE LA LLIBERTAT

Ed. Ara-Llibres.


En les roques dels nostres Pirineus hi trobem pors i esperances, horror i il.lusió, covardies i fermesa, actes menyspreables i èpica heroïcitat. Són plenes de vida, i també de mort. El pas fronterer d'aquesta serralada, entre el 1940 i el 1944, era quelcom més que una línia marcada per l'administració. Era un mur que calia travessar. En una època de greus conflictes, la seva imponent presència separava la més cruel repressió de la llibertat. Civils i militars, de diferents nacionalitats i religions, necessitaven creuar les muntanyes. Alguns volien tornar al combat, d'altres duien informació secreta, i molts fugien del feixisme i de les seves solucions. La gent de muntanya, la gent de frontera, eren la seva esperança. El seu ajut, el seu silenci, la clau de la seva fugida. Les xarxes d'evasió es trenaven per tot el territori fins arribar a la figura del passador. L'home callat, impenetrable i de sang freda. Molts d'ells contrabandistes, maquis, antics republicans, anarquistes, sindicalistes... van formar part d'una llarga cadena que va ajudar a moltes persones a travessar els Pirineus.

... Sentat en una butaca, ell, recorda. Per uns moments, les seves mans clivellades són el centre de la seva mirada. Els llavis es contrauen lleugerament. El cos es tensa. El soroll de la gravadora es fa present. Els ulls s'alcen i es perden més enllà de la finestra, resseguint el perfil de les muntanyes. Una pregunta ha quedat suspesa en l'aire. Fa un sospir i la seva veu trenca el silenci. Comença a parlar, a poc a poc, amb un to pausat. El seu relat s'omple de rostres i paisatges, i va més enllà de la resposta. Sentada en el sofà, ella, escolta...

Passadors i fugitius, recorden. La seva veu no s'ha perdut. La seva memòria ens arriba a nosaltres. Ens captiven les seves vivències, les seves emocions, els seus pensaments. Aquelles situacions dures, extremes, plenes de sentiments intensos, corprenedors, formen part dels testimonis escoltats i recollits per dedicació, compromís i vocació. Assumpta Montellà ens ho diu en el seu epíleg, "no podem permetre que no quedi ningú per recordar". Les veus d'un època s'estan apagant. El silenci ho cobrirà tot, i amb ell, vindrà l'oblit i la ignorància. El no saber, el no conèixer, difumina i dilueix el contorn de les coses i acaba mostrant realitats a mitges. La memòria oral, contrastada i emmarcada en el rigurós context històric dels esdeveniments, forma part de la nostra memòria col.lectiva, del nostre passat.

El divendres 13 de novembre, a l'Antic Convent de Puigcerdà, ens aplegàvem tots en una sala. Assumpta Montellà ens explicava com havia recorregut els camins d'evasió. Com havia anat trobant cada veu, cada testimoni. Com ho havia recollit tot en Contrabandistes de la llibertat, el llibre que allí ens presentava. Les imatges i les paraules dels fragments que llegia, anaven intercalant-se en el seu relat. Aquell vespre, una emoció va recòrrer tota la sala amb un aplaudiment sincer i sentit. El seu caliu es va intensificar davant de l'emoció continguda en els ulls de Roger Sala, fill de Meliton Sala, passador de la Guingueta d'Ix. El seu reconeixement es va admirar davant les paraules i les anècdotes que explicava Margarita Marty. El seu homenatge es va dirigir a tots, presents i no presents, que van participar en aquella lluita soterrada per la llibertat. Tots aquells que des de l'ombra, des del silenci, van protestar, van actuar, van arriscar la seva vida i la dels seus, per ajudar.

"(...), van ser valents i van plantar cara, fent bo aquell poema de Martin Niemöller.

Primer van agafar els comunistes,

i jo no vaig dir res perquè no era un comunista.

Després se'n van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè jo no era un jueu.

Després van venir els obrers,

i jo no vaig dir res perquè no era obrer ni sindicalista.
Després es van ficar amb els catòlics,

i jo no vaig dir res perquè jo era protestant.
I quan finalment van venir per mi,
no quedava ningú per protestar.
"

15 de novembre de 2009

La mort a Venècia


Thomas Mann
LA MORT A VENÈCIA
Ed. Proa

"Qui no sentirà un lleuger calfred i una angúnia secreta en pujar per primera vegada, o després de molt de temps d'haver-ne perdut el costum, en una góndola veneciana? L'estranya embarcació, pervinguda als nostres dies des de temps medievals sense cap modificació, d'un color tan peculiarment negre com només els taüts el tenen, recorda aventures silencioses i criminals en el clapoteig de l'aigua nocturna, recorda molt més la mort, el fèretre, el tètric trànsit i l'últim viatge, el més callat de tots."

Sobtadament, s'inicia un viatge. Lluents cúpules i ponts s'alcen entre els foscos i decrèpits canals. En la ciutat aquàtica, la bellesa d'un jove encén un amor senil. Sentiments i emocions arraconen la moral i la raó. El silenci emmascara la malaltia. I un batec, incontrolable i violent, marca el camí de l'ocàs.

Fora, xafogor, aire irrespirable i podridura. Dins, passió i deliri. En els carrerons, les ombres agòniques dansen. En la visió exaltada, els convencionalismes moren. El desig anuncia la devastació. Ordre i disciplina queden reduïts al no-res. I un esvoranc, on tot es precipita, on tot es perd, amaga el darrer raig de claror sota l'horitzó.

Imatge Flickr (greything).

11 de novembre de 2009

Pel camí dels mesos de l'any (fragment)


Entre ser poeta o simplement viure, hi ha una bella possibilitat, que és viure poèticament. Això és el que procuro des de que vaig decidir no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant. (...) Parteixo, doncs, altra vegada i novament em trobo recorrent els viaranys que duen als meus boscos. (...)
Amb aquests i altres pensaments volen els dies, i heus ací que tot d'una el vent d'aram de la tardor tremola sobre les muntanyes. Les ombres i les teranyines del bosc ens criden ara amb més pura veu. Les fulles grogues vacil.len o ja encatifen els camins humits, vora torrents amagats al fons de les clotades. Castanya i gla són a l'abast com petits tresors, com talismans, com brasses vegetals.


Joan Vinyoli. Fragment de PEL CAMÍ DELS MESOS DE L'ANY.

7 de novembre de 2009

La princesa i el pescador


Minh Tran Huy
LA PRINCESA I EL PESCADOR
Ed. Proa

"Van preferir viure i tenien raó: la seva feina i la seva ambició era suficient per omplir la seva existència, i el seu passat descansa en pau sense que hi trobin cap objecció. Mentre que jo tenia tanta por de viure que, malgrat totes les promeses que m'havia fet, em vaig refugiar en un altre món, en un passat mític o en un mite sense passat -una bombolla d'història fixa contra un present per fer. Vivia com una ermitana, amagada en una cova lluny dels camins, i extreia de les meves lectures el que em calia per pintar de púrpura les parets de la meva caverna. M'atipava de mots i d'imatges fins a la nàusea, amb l'esperança que el seu torrent se m'enduria la consciència, les meves angoixes, els meus deures, moblaria la meva solitud i em purificaria d'un sentiment obscur de culpabilitat -no haver hagut mai de lluitar."

Tot s'escola sota el modelatge del temps. La melangia agredolça cau sobre tot allò viscut. La veu s'entrellaça íntimament amb la memòria i l'oblit. La cadència de les paraules fixa l'efímera presència d'aquells que ja no hi són. La pèrdua i la recerca s'extenen en l'horitzó de la faula. El retrobament i la descoberta es vinclen com joncs al vent.

Una resignació amarga, una època i unes circumstàncies, fan present un Vietnam oblidat. Un país perdut, retrobat en les converses i les llegendes. Origens buidats. Identitats que ja no pertanyen enlloc.
El desassossec dels desarrelats s'amaga rere el silenci de tot allò que es calla. El record i l'existència fan emergir una serena mirada de veu pausada.

Imatge Flickr (meskill)

4 de novembre de 2009

El cielo es azul, la tierra blanca


Hiromi Kawakami
EL CIELO ES AZUL, LA TIERRA BLANCA
Ed. Acantilado


"El maestro y yo no nos hablábamos.
Eso no significa que no nos viéramos. Nos encontrábamos de vez en cuando en la taberna de siempre, pero no nos dirigíamos la palabra. Entrábamos, nos buscábamos con el rabillo del ojo y simulábamos no habernos visto. Yo fingía no conocerlo, y él hacía lo mismo conmigo."


Una petita història, sorgida de la casualitat, arrelada en la solitud, creix. La fluidesa dels sentiments marca una lenta transformació. La subtil metamorfosi s'omple de tendresa, entre els aromes dels plats i les copes servides.

De les trobades casuals, a les cites previstes. De la solitud, a la companyia. De la distància, a la proximitat. De l'enyor i la mancança, a l'amor i a l'afecte. Una subtil línia les separa. El seu tènue traç es dissol dia a dia. La seva impressió s'entrellaça, es comparteix i es revela.
La fragilitat esdevé record quan la buidor es torna extrema.

Imatge BancoImagenes (B.Varela)