29 de setembre de 2009

Txevengur



Andrei Platónov
TXEVENGUR
Ed. 1984

"La pluja havia caigut tota, el silenci amarava l'aire i la terra feia olor de la vida turmentada que s'hi acumulava. També la música de campanes, com l'aire de la nit, incitava l'home de Txevengur a renunciar al seu estat i a tirar endavant: i com que l'home, en lloc de béns i d'ideals, tenia només un cos buit i al seu davant la revolució, la cançó de les campanes li provocava neguit i desig, i no pas clemència i pau."


Sòl tacat de roig, cobert d'herbes, extens i pla. Territori que allunya, que aïlla. Pobles marcats per la calor i el fred, la poca pluja i la distància. Neix una revolució i el seu clam ressona per l'estepa. Un nou estat amb una societat sense classes. Una nova organització política, econòmica i social. Un ideal que ningú sap com és. Un somni teòric que s'allunya de la realitat. El canvi que preveu un futur millor, xoca amb un present que anuncia el contrari.

Grans planes sota cels estrellats. Els colors del capvespre es reflecteixen en la misèria, la nostàlgia i el somni. Gent cansada i adolorida es refugia en els seus pensaments, en les seves poques paraules. I accepta resignada el seu destí.
Txevengur és la fragilitat de les emocions, la bellesa de la naturalesa, l'absurditat del comportament humà, la recerca del pensament idealitzat i la realitat del present indesitjable.
Txevengur és la dualitat, el contrast.


Imatge Photobucket.

21 de setembre de 2009

sss (XVII)...





Las vocaciones son misteriosas: ¿por qué aquel dibuja incansablemente en su cuaderno escolar, el otro hace barquitos o aviones de papel, el de más allá construye canales y túneles en el jardín o ciudades de arena en la playa, el otro forma equipos de futbolistas y capitanea bandas de exploradores, o se encierra solo a resolver interminables rompecabezas? Nadie lo sabe a ciencia cierta. Lo que sabemos es que esas inclinaciones y aficiones se convierten, con los, años, en oficios, profesiones y destinos. El misterio de la vocación poética no es menos sino más enigmático. Comienza con un amor inusitado por las palabras, por su color, su sonido, su brillo y el abanico de significaciones que muestran cuando, al decirlas, pensamos en ellas y en lo que decimos. Este amor no tarda en convertirse en fascinación por el reverso del lenguaje, el silencio. Cada palabra, al mismo tiempo, dice y calla algo. Saberlo es lo que distingue al poeta de los filólogos y los gramáticos, de los oradores y los que practican las artes sutiles de la conversación. A diferencia de esos maestros del lenguaje, al poeta lo conocemos tanto por sus palabras como por sus silencios. Desde el principio el poeta sabe, obscuramente, que el silencio es inseparable de la palabra, es su tumba y su matriz, la letra que lo entierra y la tierra donde germina. Los hombres somos hijos de la palabra, ella es nuestra creación; también es nuestra creadora, sin ella no seríamos hombres. A su vez la palabra es hija del silencio: nace de sus profundidades, aparece por un instante y regresa a sus abismos.


Octavio Paz.
... en el laberint, també hi ressonen els mots...

16 de setembre de 2009

Alicia




Deia Virginia Woolf que els llibres d'Alicia no són llibres per a nens, sinó que són els únics llibres on ens tornem nens. Lewis Carroll va mirar amb ulls de nen i va crear El País de les Meravelles i, sis anys més tard de la seva publicació, la segona part, A través del mirall. Mons màgics fets de paraules, on la realitat i la fantasia es confonen davant la mirada d'una nena, Alicia. I tant si cau per una lloriguera o si travessa un mirall, la seva arribada a aquest món ens permet gaudir d'un lloc on tot és possible, on l'irreal esdevé real i allò raonable es torna absurd. Com traduir, o com adaptar aquest somni sense perdre l'essència? Potser, només, tornant a ser nens.

Les Alicies de Carroll van obrir un camí que trencava amb la tradició moralista i alliçonadora que ennuegava els contes i les cançons infantils de l'època. Alicia en el País de les Meravelles va sorgir de les ganes de divertir i d'entretenir, es va carregar d'emocions i de jocs de paraules i de lògica, rebel.lant-se contra el món dels adults a partir de l'absurd, per convertir-se en una aventura fascinant. Alicia a través del mirall va aprofundir en els jocs lingüístics i d'enginy, va perdre certa frescor captivadora de la primera part per submergir-se en diàlegs més crítics i en un monòleg més interior, més melangiós, més d'adults.


Lewis Carroll

ALICIA EN EL PAÍS DE LAS MARAVILLAS

A TRAVÉS DEL ESPEJO Y LO QUE ALICIA ENCONTRÓ AL OTRO LADO

Ed. Alianza.


"-(...) Me podrías indicar, por favor, hacia dónde tengo que ir desde aquí?
-Eso depende de a dónde quieras llegar -contestó el Gato.
-A mí no me importa demasiado a dónde... -empezó a explicar Alicia.
-En ese caso, da igual hacia a dónde vayas- interrumpió el Gato.
-... siempe que
llegue a alguna parte -terminó Alicia a modo de explicación.
-¡Oh! Siempre llegarás a alguna parte -dijo el Gato-, si caminas lo bastante."

Una nena i un conill blanc. Un cau, unes portes, una clau i una ampolla. Canvis de mida, animals que parlen, gats que desapareixen i hores del te que no s'acaben. Un joc de cartes, un jardí, una partida de croquet i un judici. Un país fantàstic i absurd on el ressó del 'faig tard!' es barreja amb el de 'que li tallin el cap!'.


"-(...) Así es como la llaman, pero su nombre en realidad es 'Un anciano viejo viejo'.
-Entonces, ¿debo decir que
así es como se llama la canción? -se corrigió a su vez Alicia.
-No, tampoco. ¡Eso ya es otra cosa! La canción se llama 'De esto y de aquello', pero es sólo como se llama, ya sabes...
-Bueno, pues entonces ¿
cúal es la canción? -inquirió Alicia, que estaba ya completamente desconcertada.
-A eso iba -respondió el caballero- En realidad, la canción no es otra que 'Posado sobre una cerca', y la música es de mi propia invención."


Una nena i un mirall. El món a l'inrevés. Un joc d'escacs, reis, reines i cavallers. Moviments sobre el tauler. Flors, bessons, ous que ballen dalt d'un mur i vells coneguts. Personatges grotescs d'un somni dins del somni.


"¡Mucho me temo no haber querido escribir nada más que disparates, pura y simplemente! Pero después de todo, ya se sabe bien, el sentido de las palabras va más allá del que quisimos darle, de forma tal que un libro entero significa bastante más de lo que creía su autor."
Lewis Carroll.



Imatge Alice Liddell (Lewis Carroll, 1858).

Video Official teaser trailer for Disney's Alice in Wonderland (YouTube).

10 de setembre de 2009

De... Tango...


... de vuelta.

"A mí me gusta escribir para mí, tengo cuadernos y cuadernos, versos y hasta una novela, pero lo que me gusta es escribir y cuando termino es como cuando uno se va dejando resbalar de lado después del goce, viene el sueño y al otro día ya hay otras cosas que te golpean en la ventana, escribir es eso, abrirles los postigos y que entren, un cuaderno detrás de otro..."

Julio Cortázar. Retall del conte: TANGO DE VUELTA.

Imatge AllPosters.

7 de setembre de 2009

Microcosmos



Claudio Magris
MICROCOSMOS
Ed. Empúries

"Un vent lívid remou pilons de fulles, les estàtues no tenen braços ni cames, un poble d'esguerrats i muts. Parets altíssimes circumden el Jardí, el cel també és una paret contra la qual es retallen les branques, per totes bandes hi ha esquerdes que es dibuixen i s'obren, les parets es comencen a engrunar, tot és un enfonsament silenciós, immens. És tan estrany, a poc a poc, tornar a sentir els sorolls habituals, reconèixer que en aquell banc hi han segut moltes persones, sentir remordiment i temor per l'espant dels pares que encara volten buscant-lo. En tornar a casa, fins i tot abans de travessar la reixa, sentim que ja tornem a ser fora del Jardí, que el buit immens s'ha encongit, contret, ha tornat a entrar a la llàntia màgica igual que el geni i ha desaparegut, una baia enterrada a la densitat de l'arbust."


Paraules com onades. Pugen, baixen, van cap a un costat, van cap a l'altre. Paisatges, illes, llacunes, muntanyes, ciutats, jardins, cafès, bars, pobles, camins, fronteres, entrellaçats al record, a la història, a la descoberta i a la mirada. Límits perduts on l'espai s'endinsa en la identitat, objectiva, subjectiva. Brollen, un rere l'altre, els mites, els somnis, les vides, i fonen el passat i el present.


Vagareig submergit en la condició humana. Fluctuació nostàlgica a la recerca de petits mons, on el traç de la geografia es confon amb el de la memòria. Un nou viatge, ple de cruïlles i detalls. Prosa que camina, mà que mira.

3 de setembre de 2009

Laia



Era molt petita quan una nit vaig alçar-me del llit. La mare mirava una pel.lícula. Una baralla en una platja, canyes i un ull buidat. Una nena es feia dona. Mirada perduda, llarga trena negra i vestit blau. Anys més tard, a classe de català ens van donar un llistat de llibres per llegir i un títol, un nom, em va cridar l'atenció. La mateixa mirada perduda, la llarga trena negra i el vestit blau: Laia. La seva segona novel.la, escrita als divuit anys.


Salvador Espriu
LAIA
Edicions 62

En un món de mar, Laia. L'elegia i el conflicte. El destí dolorós, ple de misèries i insatisfaccions. El regust salat, amarg i agre. La veu interior arrencada dels sentiments. La buidor del gest turmentat. Una paleta de proves on es retallen les ombres, on s'esbossa un món grotesc de personatges que no arriben a ser titelles, on el mut monòleg es deixa endur per la fatalitat i la mesquinesa. Laia, fragments d'un poble mariner.

"Misteri de la Soledat, misteri de la mare sola, embolcallada amb draps negres. La despulla del fill ja li havia estat arrabassada, i qui sap si els verns ja rosegaven la carn en el repòs darrer. Eren cecs de plor els ulls de Maria, i els llavis es cloïen amb desconsol, un desconsol mut, una angoixa teixida de silencis, de records fugissers, de claredats llunyanes, d'una felicitat que no havia de tornar. El cap de la imatge es decantava devers la terra, i l'oreig agitava en la nit la cabellera greixosa."




... Avui fa dos anys, un vent estrany va començar a omplir els caminals sorrencs de paraules i imatges. En aturar-se, abans de començar de nou el seu moviment, els espais en blanc van quedant plens de silencis i mirades, de veus i sentiments, de somnis i petjades, que donen sentit a aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...


Il.lustració de Nicoletta Tomas, ON ELS MEUS SOMNIS EM PORTIN.