30 d’abril de 2009

No sé jugar amb màscares



Un poema dóna nom a un petit llibre, obsequi d'aquest passat Nadal als usuaris de la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. Un petit llibre on ressona la veu de Maria Àngels Anglada. Un breu recull de les seves paraules, amarades de saviesa i bellesa, de compromís i intensitat.
L'obra de Maria Àngels Anglada és un bell viatge, intens i reflexiu. Una mirada fràgil i forta, brillant i clara, a les arestes i les corbes que configuren l'ànima humana. La seva poesia, la seva narrativa i la seva literatura d'idees, desdibuixen les fronteres entre gèneres, entre realitat i ficció. La seva creació, emmirallada en el món clàssic, se'ns fa propera en cada lectura, esdevenint un autèntic present per la nostra llengua.

Maria Àngels Anglada
NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES.
Editat per la Diputació de Barcelona.

Maria Àngels Anglada estimava les paraules. Amb elles oferia al lector una mica sàvia bellesa i compromís amb la veritat. Una veritat que podia endurir-se davant la foscor, ressonant ferma en el silenci. Les seves paraules fugien de disfresses ideològiques buides, per nodrir-se del seu esperit. Un esperit que fonia la fràgil sensibilitat amb la fermesa ètica, política i social. La seva veu, apassionada i reflexiva, apareix brillant en cada fragment de la seva obra.

No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
De molts llavis de cendra, crit i flama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D'uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
Dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l'espera de l'alba
Els dards de la veritat, o un dur silenci.



Il.lustració de Suzanne Woolcott.

22 d’abril de 2009

Les roses recordades



¿Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de Sant Jordi, la vella
claror d'abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miravem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.

Salvador Espriu. LES ROSES RECORDADES. El caminant i el mur.

17 d’abril de 2009

Jardí vora el mar



Mercè Rodoreda
JARDÍ VORA EL MAR
Ed. Club Editor Jove

"Les onades anaven i venien, damunt de la sorra, anaven i venien... ¡pam! bromera i reculen, i altra vegada endavant, i... ¡pam! bromera i reculen... ara marxem, ara venim, llepada a la sorra i altra vegada amb la nostra aigua, sempre amb la nostra aigua, sempre les onades amb la seva aigua, que les deixa i no les dóna, sempre fent veure que venim, a l'estiu i a l'hivern, i aquí teniu dues petxines, i a veure si ens atrapeu..."


Van venir i van marxar, per sis temporades. Arribava l'estiu, la riquesa i les festes omplien la casa. Al final de l'estació, la solitud i el fred buidaven el jardí. Durant uns dies, les il.lusions i la tragèdia xocaven contra les roques. Per un temps, els somnis i el desengany acaronaven la sorra.

Arbres i flors acompanyant relacions i secrets. Memòria amb regust a sal. Un jardiner observa, escolta i recorda. La seva veu ens parla d'un jardí, d'una casa, prop del mar.

15 d’abril de 2009

sss (XIV)...



He procurat, en resum, com diu Umberto Eco en el títol del seu esplèndid llibre sobre la traducció, dir gairebé la mateixa cosa que diu l'original. Certament, aquest és l'objectiu de tota traducció, amb el benentès que el "gairebé" ha de ser tan petit com sigui possible. Això en qualsevol traducció en què allò que anomenem contingut sigui primordial. Però en poesia, allò que abans distingíem, forma i contingut -i que cada dia veiem més que són la mateixa cosa, que el contingut és la forma i la forma el contingut- té la mateixa importància. Per això, quan traduïm poesia hem de procurar no solament dir gairebé la mateixa cosa sinó també dir-la gairebé de la mateixa manera. I aquest "gairebé" també ha de ser tan petit com sigui possible. L'habilitat del traductor, de fet, és l'habilitat que té de reduir aquests "gairebé" al mínim. Aquesta és la teoria. En la pràctica, s'ha de fer de més i de menys.

Narcís Comadira.


... en el laberint, també hi ressonen els mots...

10 d’abril de 2009

De... El libro...




... de arena.


"Me dijo que su libro se llamaba el Libro de Arena, porque ni el libro ni la arena tienen ni principio ni fin.
Me pidió que buscara la primera hoja.
Apoyé la mano izquierda sobre la portada y abrí con el dedo pulgar casi pegado al índice. Todo fue inútil: simpre se interponían varias hojas entre la portada y la mano. Era como si brotaran del libro.
-Ahora busque el final.
También fracasé, apenas logré balbucear con una voz que no era la mía:
-Esto no puede ser.
Siempre en voz baja el vendedor de biblias me dijo:
-No puede ser pero es. El número de páginas de este libro es exactamente infinito. Ninguna es la primera; ninguna, la última..."


Jorge Luis Borges. Retall del relat: EL LIBRO DE ARENA.

7 d’abril de 2009

Viaje al pasado



Stefan Zweig
VIAJE AL PASADO
Ed. Acantilado



"Debían de ser palabras, una situación, algo vivido, oído, sentido, algo envuelto en una melodía, algo enterrado en lo más profundo, que no había tocado en años y años.
Y, de repente, se abrió una grieta centelleante en la oscuridad del olvido: eran palabras, un poema que ella le había leído una vez en su habitación al caer la tarde. Un poema, sí, en francés, evocó las palabras que, como traídas por un viento cálido que las arrancaba del pasado, subieron de golpe hasta sus labios y así escuchó, después de una década, los versos olvidados de un poema en una lengua extranjera recitadas por su voz:

Dans le vieux parc solitaire et glacé
Deux spectres cherchent le passé."



Amb els anys, el passat es torna ombra. Amb el temps, del foc queda cendra. El retrobament present, desvetlla els records i els sentiments passats. Com el paisatge en moviment que es reflexa en la finestra d'un tren, la memòria evoca uns altres temps.

Paraules dibuixant sentiments, acolorint sensacions. Formes i colors que defineixen el gest i el silenci que s'escapen de la pàgina. Allí on el record vivent, queda a recer de l'obscuritat.

1 d’abril de 2009

Frankie Addams




Carson McCullers
FRANKIE ADDAMS
Ed. Empúries


"Però, ¿què significa, això que la gent estigui solta i atrapada al mateix temps? Atrapada i solta. I no se sap què és el que els uneix els uns amb els altres. Hi ha d'haver alguna mena de motiu i connexió. Però tot i així no se m'acut què. No ho sé."



Aquell estiu, la Frankie té por, malsons i vol marxar del seu poble. Es pregunta qui és i què fa en el món. Un món en el qual no troba el seu lloc.
La Frankie té dotze anys i el seu germà s'ha de casar. Una solució i un pla donen la resposta al seu trasbals, "ells són el meu nosaltres". I, el dia abans del casament, la Frankie passeja, sota el sol, pel seu poble: és la F. Jasmine que l'endemà anirà de boda i ja no tornarà.
En la vida real, ni el món ni les decisions estan sota el seu poder.


Un caminar pausat sota la xafogor d'un estiu, en el Sud dels Estats units. Una conversa a tres veus, en una cuina gris que fuig de la calor. Un ritme lent que desdibuixa la frontera entre la realitat i la fantasia. Una vibrant oscil.lació entre la infància i l'adolescència. Un darrer raig de sol que acarona l'egoïsme, la solitud i la inadaptació.