30 de desembre de 2008

Homenatge a Joan Brossa


Quan la poesia visual pren cos i surt al carrer.

Caminant entre el Velòdrom d'Horta i el Parc del Laberint, l'espai urbà esdevé poema. Un caminal ens anuncia la làpida "Naixença, el camí, pauses i entonacions i final". Aixecant-se davant dels nostres ulls de vianants-lectors, El Poema Visual Transitable en Tres Temps. En ell, la paraula i la lletra han fugit del paper, i s'han fet corpòries, verticals i massisses.



Imatges de la fototeca.cat de l'Enciclopèdia Catalana (ref. 42529, 41898, 41897).

Inicia el recorregut, una gran lletra A, majúscula i de pal, encapçalant la nostra marxa. Creuem un espai on signes de puntuació i d'entonació jeuen a terra, blocs d'accidents i reflexions que marquen el ritme del nostre pas. En arribar a una altra lletra A, destruïda i degradada en l'espai i en el temps, sabem del final del camí. Un poema visual transitable que marca tres temps. Un poema corpori que ens parla en un espai real i urbà. Una creació del poeta que va buscar més enllà de les formes expressives establertes.

Sextina per a un poema visual transitable,
en tres parts, situat en un espai urbà,
a l'entorn del Velòdrom d'Horta.

Als arquitectes
Esteve Bonell i Quico Rius.


La primera de les lletres
té sis metres d'alçada i és de pedra
enmig de balancins, voltada d'arbres.
(Més endavant la podrem veure a trossos.)
Ve a ser com la primera part d'un llibre
on els signes no són res més que signes.

Sobre un parterre hi ha els signes
de puntuació. Entre les lletres
corre un camí vermell (el curs del llibre).
Per fi, entre els desmais hi ha els blocs de pedra
de la mateixa lletra feta a trossos.
El caminal és vorejat per arbres.

Aquest "text" rodejat d'arbres
i junt amb el parterre ple de signes
apunta el pas dels dies fins als trossos
de la segona A. Entre les lletres,
hi trobareu plantes, arbres, herba i pedra,
i, tot plegat, ho imagineu un llibre.

Vol ser, com la vida, un llibre,
que té comes i punts enmig dels arbres,
un naixement i un curs damunt la pedra
i un sol final, ben lluny de falsos signes,
perquè la vida aquí fuig de les lletres
si amb el teu seny ajuntes parts i trossos.

Moltes miques fan bons trossos.
Aquí el secret escapa de tot llibre
i en passejar pel mig de dues lletres
podeu mirar el camí o escoltar uns arbres.
Les coses i el paisatge són signes
per entornar el discurs de pedra a pedra.

L'última lletra de pedra
ens recorda el destí, caiguda a trossos
l'assolament de la vida; i els signes
d'entonació o de pausa -com al llibre-
són incidents dels discurs. (També els arbres
poden enraonar més que les lletres...)

Amb dues lletres, i pegant en pedra,
en camí d'arbres veus desfer-se trossos
de mots d'un llibre nat sota mals signes.

Joan Brossa.

Dins de la proposta de l'ablogcedari, on s'hi recullen tots els homenatges fets a Joan Brossa.

24 de desembre de 2008

De les branques d'un arbre


... en el laberint, hi creix un arbre...
... bones festes...

21 de desembre de 2008

La pasión



Jeanette Winterson
LA PASIÓN
Ed. Lumen

"Ansiaba sentir, pero no sabía qué. Aprendemos palabras como pasión y éxtasis, pero se quedan en la página. A veces intentamos darles la vuelta, averiguar qué hay al otro lado y todos podemos contar una anécdota sobre una mujer, un burdel, una noche de opio o una guerra. Le tenemos miedo. Tenemos miedo de la pasión y nos reímos del exceso de amor y de los que aman sin límite.
A pesar de todo, ansiamos sentir."



Un jove pagès vol ser lliure, es fa sodat i només mata pollastres. Una jove filla de barquer, s'enamora, dóna el cor, i més tard es casa amb un home ric i gros. El desig de Napoleó durà la guerra a Rússia. Un hivern de fred i neu caurà sobre les tropes i els pobles. Una deserció, una trobada i un llarg camí a peu. En la ciutat dels laberints d'aigua, un cor serà recuperat i un home morirà assassinat. Des de la finestra es veurà una barca, una dona pèl-roja i una nena petita.

Segurament hi ha un espai en blanc que espera la seva paraula. Allí, una darrera l'altra, dibuixaran ciutats sobre les aigües, laberints de pensaments i històries que omplen la solitud. Parlaran en silenci amb un bell so. Donaran llum a cada tipus d'obscuritat. Fugiran de classificacions i de gèneres per només emmirallar sentiments. I, a poc a poc, suaument, sortiran per ficar-se ben endins.

"Sigo escribiendo, y así tendré siempre algo que leer."

18 de desembre de 2008

Una veu que no s'apaga


Enfilo el passeig amunt, allunyant-me del mar. Passes lentes i tranquil.les em duen fins el palau. Miro, escolto i llegeixo imatges i mots capturats Des del cos. Literatura, maternitat i mort es fan presents. I recordo paraules escrites, sonores i musicals que, en silenci, han entrat dins i s'han arrelat. Camino pel jardinet i entro en la sala de les cotxeres. Rostres i veus conegudes i desconegudes, van prenent lloc. Des del meu racó, les escolto.

Saba vella per a fulles noves. Una saba vella que flueix pel tronc, nodrint-lo. Una tradició literària acceptada per poder ser recreada, reinventada i donar lloc a una nova construcció. Noves fulles plenes de sentiments i paraules, personals i pròpies, omplen les pàgines blanques.
Fina Llorca introdueix les II Jornades Marçalianes, aquesta tarda de divendres, 12 de desembre de 2008. Recorda la importància de la tradició, en la llengua pròpia i en altres llengües, en l'obra de Maria-Mercè Marçal. Unes tradicions literàries, poètiques, populars i femenines, que flueixen pels camins de lectura que ens va deixar. El "poder de la paraula escrita" és estímul per noves passejades i immersions.
La tarda s'omple d'esbossos, de camins i de cruïlles, del seu diàleg personal amb les fonts literàries i la seva creació. Antoni Pladevall destria algunes empremtes dels clàssics grecollatins en la seva obra poètica. Lluïsa Julià introdueix diversos procediments del diàleg amb la tradició masculina, sobretot la catalana, que ella va assumir per restituir i crear noves formes de tradició femenina. Neus Aguado, entre versos, atmosferes i ritmes lorquians, desvetlla una escenografia d'afinitats i paral.lelismes. Mercè Otero remarca que des de la tradició popular i les vivències, Maria-Mercè Marçal reivindica i reconeix l'escriptura de dona, incorporant-la a una tradició femenina i pròpia. Un text de Mireia Calafell, que no pot assistir personalment a la taula rodona, desgrana com l'escriptora es fa present i pren cos en la seva lectura. Anna Montero destaca com, dins de cada poema, subjecte, objecte i paraula esdevenen identitat. Glòria Bordons s'atura en coincidències i complicitats de l'obra de Brossa i de Marçal, que van fer de la tradició forma i revolta poètica.
Tot i no poder assistir al segon dia de les Jornades, sé que de nou, la sala es va omplir de la seva passió literària i vital. Gràcies a les convidades i convidats que, des de la taula, van aprofundir en la seva obra, a l'organització de la Fundació maria-mercè Marçal, i, a la col.laboració de la Institució de les Lletres Catalanes, l'Institut Català de les Dones, el PEN Català i l'Ajuntament de Barcelona, divendres i dissabte, en unes cotxeres, es va obrir un espai a la paraula, la poesia i el record de Maria-Mercè Marçal.

Segueixo carrer gran amunt, apropant-me a la muntanya. Llums, gent i cotxes, ressonen entre versos i mots, cites i al.lusions. Tornaré a rellegir alguns dels poemes propis i traduïts, articles recollits i fragments subratllats, mentre escoltaré la seva poesia, fent present una veu que no s'apaga.

15 de desembre de 2008

Niebla



Miguel de Unamuno.
NIEBLA.
Ed. Càtedra

"-¿Por dentro? ¿Por dentro de quién? ¿De ti? ¿De mí? Nosotros no tenemos dentro. Cuando no dirían que aquí no pasa nada es cuando pudiesen verse por dentro de sí mismos, de ellos, de los que leen. El alma de un personaje de drama, de novela o de nivola no tiene más interior que el que le da...
-Sí, su autor.
-No, el lector."



Una boira que difumina i desdibuixa. Un reflex que es perd en el mirall. Suposicions i aparences que es creuen en un miratge. Converses i pensaments a la recerca de la pròpia identitat.

Ombres formades de petites circumstàncies entrellaçades i finament lligades. La ficció i el somni tremolen en les paraules. Fràgils cristalls de gel que pengen i es mouen a la mínima oscil.lació del dubte. Creació que beu del diàleg que neix a fora i a dins, allunyant-se del monòleg, a la recerca de l'existència.

Boira o el joc de "la baula final de la cadena narrativa".

9 de desembre de 2008

De... Digues que m'estimes...



... encara que sigui mentida.


"I, ara que acabo, m'adono que he estat fent trampa en aquest escrit que teniu a les mans. He intentat, a l'inici, de definir l'ofici d'escriure com un ofici qualsevol i no ho he aconseguit. L'he estat sublimant. Però, per què no fer-ho, quan el món et continua deixant perplexa i te'n sents separada? Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s'acaba la nostra feina."


Montserrat Roig. Retall de: DIGUES QUE M'ESTIMES ENCARA QUE SIGUI MENTIDA.

6 de desembre de 2008

El hospital de la transfiguración


Stanislaw Lem
EL HOSPITAL DE LA TRANSFIGURACIÓN
Ed. Impedimenta

"Todo cuanto les rodeaba se iba filtrando en su interior, y más cuando dejaba de mirar fijamente los objetos y permitía que estos le observaran. Sentía que sobre las experiencias de los últimos días se iba formando poco a poco una nueva estructura geológica de recuerdos que iba solidificándose de modo gradual. Una estructura cuya base se hallaba expuesta a la erosión de los sueños, y cuya cumbre era fluida y movediza, abandonada a las influencias del mundo exterior."

Un jove metge arriba a un sanatori aïllat. Pacients, col.legues, personal sanitari, habitants del bosc, omplen les seves reflexions. Pensaments amb reflexos d'humanitat. Referències del món exterior i del món interior. Les observacions entrellaçades van teixint una corda fluixa. Sobre seu, el funambulista camina a mida que el vertigen ho va distorsionant tot, transfigurant i buidant, lentament, el seu pas.

El temps ve marcat per belles i senzilles descripcions. Colors i textures marquen els canvis. Però, els sotracs durs i cruels degraden la visió. La condició humana dóna un compàs sobtat que s'accelera. I tot, comença a trontollar. I la frontera marcada pels murs del sanatori, cau davant la brutalitat.

4 de desembre de 2008

sss (XI)...



... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

('The Three Wise Books', de Jonathan Wolstenholme.)

1 de desembre de 2008

La ola



No recordo el primer cop que vaig veure el mar. Aquelles sensacions deuen estar perdudes en l'oblit. Allò que vaig sentir i que vaig fer en veure per primera vegada aquell immens camp d'aigua, aquella munió de blaus amb tonalitats verdes i grises que fugen més enllà buscant el cel, tot allò, potser omple aquella part de la memòria que queda soterrada, desdibuixada i difuminada pel temps. L'emoció de l'arribada de l'ona a la platja, el seu joc de flux i reflux amb la sorra, la fredor humida de l'aigua i la calidesa del raig de sol sobre la pell, ho he oblidat. I no sé si aquell dia anava acompanyat d'una mar plana o arrissada, si era estiu en plena temporada, si les veus de la gent es barrejaven amb les onades, si els pares miraven encuriosits la meva reacció, si... Amb els anys, imatges posteriors fragmentades han quedat ancorades. Engrunes de mar i platja, d'ones i roques, d'olor a sal i fi aerosol, de mirades perdudes en l'horitzó i pensaments submergits en les profunditats, han anat modelant la superfície del record, com ho fan les gotes constants damunt la roca. Però aquella primera gota, aquella que encara no deixa petjada, que no treballa la forma ni el contorn quan cau i esclata, aquella... s'ha perdut.


Suzy Lee
LA OLA
Ed. Barbara Fiore

Només amb blau i gris recuperem una primera trobada. Un traç senzill, aigualit, ens dibuixa les sensacions d'una nena petita a la platja i el seu joc amb l'ona que ve i marxa, que creix i es trenca, en una sorra humida amb conquilles amagades. La barreja d'emocions i reaccions omplen aquestes imatges a doble pàgina. Unes il.lustracions que arrenquen un dolç somriure del rostre i una tendra mirada a la recerca del nostre propi record. Un silenci que sacseja la nostra vella i callada memòria, i pàgina a pàgina ressona dins nostre, com la remor de les onades.