18 de setembre de 2008

La isla



Giani Stuparich
LA ISLA
Ed. Minúscula

"... El hijo vio empequeñecerse la isla, desvanecerse en el horizonte bajo el inmenso resplandor del mar. Fue aquel el primer momento en el que tuvo la conciencia precisa y simple de lo que perdía al perder a su padre."



Un pare i un fill es retroben. Un darrer viatge. Una illa on un s'afronta a la paraula deixar i l'altre a la paraula perdre. Una illa de llums i ombres, passat i present, vida i mort. Vides que com illes són envoltades de mar, per sobre tenen l'aire i el cel, i es troben enmig d'un temps.

La veu podria sortir, alta i clara, i explicar la realitat. Aquella que s'amaga sota la tela de petites mentides que no volen causar dolor ni desvetllar tristeses. La veu podria dir les coses pel seu nom. No ho fa. Un nus no la deixa. La mort allarga la mà i la mirada es perd davant una terra emergent.

13 de setembre de 2008

La ciutat cansada



Pere Calders.
LA CIUTAT CANSADA
Edicions 62.

"La Marta riu. La seva és una rialla que es desplega i flota com una serpentina, encomanant-se als demés. La recull una nena que la passa a un vell el qual, sense tenir-ne esment la fa volar fins els llavis d'una dona que està alletant el seu fill. L'infant respon a través de l'instint i la mare, exultant, crida al seu espòs.
-Mira- li diu-. El nen ha somrigut!
-T'ho sembla- respon el pare procurant dissimular l'interés. Però no: aquella vegada és de veres i la rialla omple llavors la boca de l'home que la rep i la transmet alegrement. La serpentina recorre tota la caravana, vaiverejant, i de cop se la troba en Flèndit en el seu rostre, que es distingeix plàcidament.
'I ara de què rius, si es pot saber?', es pregunta el noi, temerós de tornar-se beneit. Però lligat per una màgica disciplina, procura allargar fins el senyor Orbeu la invisible cinta de colors.
El senyor Orbeu sent la impalpable nosa a la cara i presta resistència. Està decidit a no expressar sentiments perquè sí i s'aguanta amb fermesa, procura no respirar. L'esforç el congestiona, però guanya ell i el volàtil contacte es resol en un accés de tos.
Així mor la fresca, la quasi infantil rialla de la Marta."



Novel.la inacabada i abandonada. Després d'anys de treball, un desencant, un desànim, aturen un projecte. Entre el llegat de papers i manuscrits, La ciutat cansada.

No es poden negar els tocs calderians. La mirada irònica a l'absurd de situacions que oscil.len entre la veritat i l'aparença. Com allò que es fa i allò que es diu no sempre van de la mà. Malentès, indiferència, interès, inseguretat, imposició, adaptació i el deixar-se endur, caminen un al costat de l'altre. El progressiu buidatge d'una ciutat dóna una visió desencisada de la condició humana.

Una narració sense el polit i el sedàs de l'autor. Ell mateix va deixar aquesta ciutat, potser cansat, potser desil.lusionat.
Em pregunto si l'autor hauria volgut veure publicat aquest abandó.

10 de setembre de 2008

La mano de la buena fortuna



Goran Petrovic
LA MANO DE LA BUENA FORTUNA
Ed. SextoPiso

"Había libros que contenían sólo el pasado, un pasado tan remoto que las formas existían sólo gracias a los espectros. Libros por los que resonaba el murmullo humano, la música y la risa, pero donde al acercarse uno encontraba solamente un eco secular. O libros que visitaban sólo los inducidos en un intento de reconstruir de los vestigios el aspecto de una construcción, o extraer de un olvido más pesado que la pesadez más grande, un pensamiento valioso. Y también existía la realidad que se parecía a esos libros, sólo que a diferencia de ellos, ésta no se podía cerrar ni dejar de lado."



Quan llegir es torna la manera de viatjar pel món sense sortir d'una habitació. Quan la lectura esdevé total, compartida i simultània, els lectors poden arribar a trobar-se. Quan el llibre passa a ser un espai per habitar, la narració es torna perfectament perceptible.

Un jove corrector rep un encàrrec: modificar Mi legado. Comença la seva feina i descobreix en el llibre que no està sol. Hi ha lectors capaços d'explorar aquells indrets que formen part de la narració no explicada, no descrita. Tots ells són els habitants del llibre, un lloc físic de trobades i relacions. L'escriptor va crear aquest espai per a la seva estimada de dits bruts de llapis de colors. Ell el va escriure per a poder viure i fugir d'una realitat adversa i va esdevenir un llegat per uns pocs.

Una lectura descriptiva, humana i màgica, que parla de l'amor en el llibre i pel llibre.

3 de setembre de 2008

Ariadna al laberint grotesc


Deia Espriu que la vida era un laberint grotesc. Al final, hi havia la mort, el no-res. Com molts autors contemporanis seus, tenia una visió pessimista de la vida, però la seva mirada valorava la vida terrenal com aquella que calia viure perquè era la única.

El gran titellaire movia els fils dels seus personatges, entre el quotidià i la mitologia clàssica, en el gran escenari del teatre del món. Entre el lirisme dels records d'infantesa i la sòrdida realitat, parlava del comportament humà, les convencions socials, la llengua, el país i la mort. Un llenguatge expressiu i ric, culte i popular, ple de paraules que conformaven el camí de silencis d'una recerca personal.


Salvador Espriu
ARIADNA AL LABERINT GROTESC
MOLC. Edicions 62 i "la Caixa".

En trenta-dues narracions sintètiques apareix l'univers espriuà. Un ball de personatges al so de monòlegs interiors i diàlegs amb espurnes de satírica realitat. Veus i titelles grotesques que omplen un laberint sense perill, on s'insinuen nous caminals. El ritme de lectura s'adapta a l'ànim del lector, coneixedor del fil que marca el punt de partida i que obre l'encís de cada encreuament.

"Perquè el vell ha après que 'tornaran a néixer molts mots que ja han caigut, i cauran d'altres que ara són en honor'. Perquè ha comprès, des de les seves íntimes i perilloses contradiccions, que 'el llenguatge futur de l'art és sempre un llenguatge inconegut'."
L'HOME JOVE I EL VELL,
pròleg de Salvador Espriu a l'edició de l'Ariadna al laberint grotesc del 1975.


... Avui fa un any que des del laberint, el vent és ple de mots. Paraules que, com bombolles de sabó, s'alcen i pugen amunt. De colors irisats, juguen amb l'aire, suren sobre caps i teulades i rodolen i ballen. Plenes de sensacions i sentiments, giravolten suggerents en un temps dilatat, en un espai il.limitat, i esperen. Suspeses en l'aire, arreplegades en una grotesca corrua, escolten les veus i els comentaris, les paraules escrites i xiuxiuejades per tots aquells i aquelles, que han passejat deixant la seva petjada en aquest petit i senzill laberint...

... Moltes gràcies...

Il.lustració de Nicoletta Tomas, PREGUNTES A L'AIRE.

1 de setembre de 2008

Tres veus de La dona de Lot


LA DONA DE LOT.

La dona de Lot, que anava darrere, es
tombà i es convertí en columna de sal.
Llibre del Gènesi.

I l'home just seguí l'emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.
Una veu de frisança, mentre deia a la dona:
No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,
la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...
Els finestrals deserts de la casa alterosa
on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard!- I, aglevats per un dolor mortal,
els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.
El cos esdevenia de cop sal transparent
i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el plany?
És res de massa fútil per fer-ne cabòria?
El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà
la qui donà la vida només per un esguard.

Anna Akhmàtova. LA DONA DE LOT, 1922-1924. Rèquiem i altres poemes.


LA DONA DE LOT.

I

L'home just va seguir l'emissari de Déu,
gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

L'ull terrible del Sense Nom
sotja cec el silenci de la ciutat damnada.
Sense fites ni fons, la culpa és un mirall
voraç xuclant l'oblit intens de la pupil.la.
L'àngel escriu un sol camí. Per la muntanya
negra brilla un sol traç. La vall verdeja en va.
Un glavi lluminós sega l'arrel més viva.
La sang, sense demà, roda en un cercle clos.
L'ull sinistre del gegant
escup l'incendi, sal de llàgrima aturada.
I una mar morta colga l'urc del cos sense llengua.

L'home just sent la Veu que el crida pel seu nom.

Tria, amorosit, encimbellat de cop
damunt l'espatlla de l'Altíssim,
la còrnia divina frec a frec dels seus ulls,
veu la nova ciutat, enllà d'enllà,
cingla carrers i places, segella pacte i llei.
S'esgoten el desert i la set i el silenci.

II

Endins d'endins, clavada a terra,
cega com la llavor, creix una veu
i es fa arrel en l'entranya de la dona.

No és massa tard, encara. Encara pots mirar.

Mira enrera, cap Veu no coneix el teu nom.
I el teu cos allà resta, oferta a un déu ignot (ebri de pluja i de sol).
Sotmesa arreu on vagis a llei d'estrangeria,
ombra seràs des d'ara, desposseïda arreu,
perquè només t'és pàtria allò que ja has viscut.

Un esguard! I aglevats per un dolor mortal
els seus ulls ja no poden de sobte mirar més.

La rígida camisa de força de la sal
bloqueja la follia. La pantalla és en blanc.

A l'alba reverbera la història sense història.
El gest es perpetua
gegantí i resplendent.
I en la duresa mineral impresa
fulgura la pregunta sense veu:

Quin era el Nom de la dona de Lot,
la qui donà la vida només per un esguard?

Maria-Mercè Marçal. LA DONA DE LOT, sobre un vell tema reprès per Anna Akhmàtova. Raó del cos.


LA DONA DE LOT.

Em vaig girar segurament per curiositat.
Però, a més de la curiositat, vaig poder tenir altres motius.
Em vaig girar per recança d’una gibrella de plata.
Per descuit, mentre em cordava la corretja de la sandàlia.
Per no haver de continuar mirant el clatell virtuós
del meu marit, Lot.
Per la certesa sobtada que, si moria,
ell ni tan sols s’hauria aturat.
Per la desobediència dels submisos.
En parar l’orella i sentir que ens empaitaven.
Sobtada pel silenci, amb l’esperança que Déu s’havia repensat.
Les nostres dues filles desapareixien ja darrere el cim del turó.
Vaig notar el pes de la vellesa. De l’allunyament.
De la vanitat d’una vida errant. De la somnolència.
Em vaig girar en deixar el farcell a terra.
Em vaig girar per la por de no saber on posar el peu.
En el meu camí havien aparegut escurçons,
aranyes, rates de camp i pollets de voltor.
Allò ja no era ni bo ni dolent: senzillament, tota cuca viva
s’arrossegava i saltava en una munió que feia pànic.
Em vaig girar per una sensació de solitud.
Per la vergonya de fugir d’amagat.
Pel desig de cridar, de tornar.
O potser tot just quan es va aixecar un vent
que em va desfer els cabells i em va tirar la roba amunt.
Em va fer la impressió que ho veien des de les muralles de Sodoma
i esclafien, una vegada i una altra, un riure sonor.
Em vaig girar de la ràbia.
Per sadollar-me de la seua enorme ruïna.
Em vaig girar per tots els motius suara esmentats.
Em vaig girar no pas per pròpia voluntat.
Va ser un roc que va caure, sorollant sota meu.
Va ser una escletxa, que em va barrar el pas de sobte,
arran de la qual saltironava una llebre, dreçada sobre les anques.
I en aquell moment totes dues vam mirar cap enrere.
No, no. Jo no vaig deixar de córrer,
d’arrossegar-me, de giravoltar,
fins que una foscor no es va desplomar del cel,
i amb ella una sorrera calenta i un plujam d’aus mortes.
Per la manca d’alè, em vaig cabdellar moltes vegades.
Si algú m’hagués vist, hauria cregut que ballava.
No està exclòs que no tingués els ulls oberts.
És possible que caigués de cara a la ciutat.

Wislawa Szymborska. LA DONA DE LOT. El gran numero.