27 d’agost de 2008

La passió segons Renée Vivien


Maria-Mercè Marçal
LA PASSIÓ SEGONS RENÉE VIVIEN
Ed. LaButxaca


" L'encís tan dolorós dels esbossos m'atreu.

... Allò que em sembla crucial és la seva lúcida i gens resignada consciència d'esbós, és a dir, d'incompleció, i, alhora, la intuïtiva certesa que qualsevol intent de plenitud real seria fal.laç: només el somni -el desig?- pot omplir aquest buit, aquesta ànsia immoderada i desmesurada, sempre decebuda, de totalitat i d'absolut. I, estretament lligada al somni, al desig, la literatura."


Fragments i retalls donen forma a una vida breu i intensa. Veus dels qui la van conèixer, dels qui l'admiren, dels qui la recorden. Esbossos de tristesa, il.lusió, enyor i passió. Reflexes d'una mirada trasbalsada per la realitat. Miratges fets de carn i de pell, de llàgrimes i paraules.

Novel.la que trenca la linealitat d'una biografia. Presentació fragmentada i indirecta d'una vida. Una veu que ens deixa petites engrunes dels seus versos a través de perspectives que convergeixen i divergeixen en un espai a mig fer.

Una passió complexa i singular bastida des de la fascinació i la recerca.

21 d’agost de 2008

Poema de la fi i Rèquiem o quan la mirada i la veu de dues dones esquerden la foscor


Tot es torna obscur. Una angoixant densitat augmenta, tornant insegurs els moviments i els pensaments a mida que els contorns es perden. La solitud va de la mà de la negror, penetrant dins el cos amb una carícia freda i llunyana. Aquesta boira negra i espessa, ho cobreix tot... Hi ha moltes menes d'obscuritat... Revolució, guerra, persecució, exili, misèria, fam, horrors, menyspreu, oblit, silenci... són indrets que no volen deixar entrar la claror. Neguits, pors i solitud omplen a qui no vol acceptar aquesta manca de llum. La seva mirada s'alçarà i la seva veu no callarà, donant un testimoni brillant i clar, profund i bell, forjat dia a dia per trencar la foscor.

Dues dones ens van deixar les seves veus líriques en una època fosca. Van parlar de l'amor, la passió, les emocions, el temps, la pàtria, des dels seus exilis interiors i exteriors. La tonalitat brillant de les seves personalitats, tan llunyanes i properes, van omplir els seus poemes que com a pàgines d'un dietari, recollien les seves vivències, les seves reflexions i els seus sentiments. La Marina Tsvetàieva amb una personalitat rebel, apassionada i excèntrica d'on brollava una poesia, d'estil trencador i únic, silenciada dràsticament. L'Anna Akhmàtova amb la seva manera de ser elegant, clàssica i de serena tristesa, surgència d'uns poemes expressius, sobris i bells, plens de significats exactes. Les seves musicalitats brillants i originalitats esclatants volien esquerdar la foscor que les envoltava.

"En totes dues, la condició de dona tenyeix sempre la vivència de les coses i de la poesia (...). I també la consciència compartida per totes dues, d'haver contribuït al pas essencial de les dones des d'una posició de muses mudes a la de subjectes del discurs."
Maria-Mercè Marçal.

Dues vides i dues obres, paral.leles i divergents, lligades a un època. Personalitats pròpies, admiració mútua i un art. Dues veus poètiques que van mirar aquella Rússia obscura de la primera meitat del segle XX.


S'han fos- tendresa, cases,
Dies, pedres, nosaltres.
Torres buidant-se honoro- com
Una mare d'edat!
Ja que buidar-se és- acció:
El buit no es pot buidar.
Marina Tsvetàieva. Fragment 11. Poema de la fi.

Sentència... De sobte, les llàgrimes s'escolen
I una dona se sent isolada del grup
Tal com si li haguessin extirpat el seu cor
Del pit i, cruelment, l'estassessin a terra
Per després aviar-la..., tentinejant i sola.
Anna Akhmàtova. Fragment Dedicatòria. Rèquiem.


Marina Tsvetàieva
POEMA DE LA FI I ALTRES POEMES.
Anna Akhmàtova
RÈQUIEM I ALTRES POEMES.
Ed. LaButxaca.


Ens explica la Monica Zgustova que en una conversa en un restaurant de Gràcia, la Maria-Mercè Marçal va preguntar per les dones de la literatura russa, i ella va parlar de dues escriptores i de la seva poesia. D'aquesta manera va sorgir un projecte comú quan, a mena de comiat, Maria-Mercè Marçal va dir: "Quan em portaràs la tria? I la traducció?".

Va passar el temps i a partir de la versió literal de Monica Zgustova, Maria-Mercè Marçal va treballar la recreació poètica d'aquells poemes on l'enamorament, la tendresa i la passió, esquerdaven la foscor d'una Rússia sotmesa a revolucions, guerres, repressions i exilis. Un recull de poemes que passegen per una època tràgica i unes vides que es toquen i se separen, il.luminant petits fragments d'un dietari líric.

18 d’agost de 2008

Madame Tutli-Putli






... en el laberint, un tren...

14 d’agost de 2008

Carta a la posteritat. Carta a Boccaccio


Domenico Fetti. Noia llegint, 1620.


Francesco Petrarca
CARTA A LA POSTERITAT. CARTA A BOCCACCIO
Ed. Adesiara


El llenguatge. Aquesta capacitat de l'ésser humà de comunicar-se mitjançant un sistema de signes, aquesta capacitat complexa, ha estat motiu de múltiples reflexions i visions al llarg de la història.

La paraula escrita configura el text. Com a lectors, ens deixem endur per aquelles línies que, fixades en un paper, ens apropen tot allò que en el seu dia l'autor va voler dir i explicar. Anem descodificant el seu escrit, però no només ens quedem amb les paraules i el seu significat literal, ens perdem entre elles, volem deduir el que no s'ha deixat escrit explícitament, intentem arribar a aquell punt rere aquestes paraules que donen la mirada, la intenció i l'essència de l'escriptor. I tot i que podem trobar la comprensió més o menys tèrbola, seguim llegint per comprendre, per conèixer, per gaudir, per sentir i per emocionar-nos. La paraula escrita queda en el paper, i tan important és la tasca de qui l'escriu, com l'ús que en faci aquell qui la llegeix.


L'etern enamorat de Laura, conscient de la seva tasca, escriu una carta per aquells que el llegeixin. En un diàleg amistós i proper, traspassa la dimensió plana. Anirà descobrint retalls de la seva vida, de les seves vivències, de les seves impressions i de les seves passions que vol que el lector conegui de la seva mà.

Aquest poeta que va crear un espai líric humà, quan amb totes els variacions mètriques i formals feia dialogar el seu jo poètic, amb la seva estimada i l'Amor, no deixava de transmetre una visió personal de l'existència humana. Com també pot llegir-se en la carta dirigida a l'autor del Decameró, el seu amic. En aquesta epístola parla d'aquell sentiment capaç d'unir ànimes afins, que s'admiren pel que és cada ésser, i ho argumenta i ho raona des de la seva admiració vers els clàssics. Malgrat l'edat i els bons consells de repós, la seva ànima necessita aliment. En el seu cas: treball, estudi, lectura, aprenentatge i escriptura, seran les fonts que faran allargar la seva vida fins aquell instant en el que la mort el trobarà sentat a la seva taula de treball.

En aquest llibre, un dels intel.lectuals europeus més importants i influents de la història de la literatura, ens deixa dues cartes, dos fragments de la seva vida i de la seva ànima.


"Fuerit tibi forsan de me aliquid auditum; quanquam et hoc dubium sit an exiguum et obscurum longe nomen seu locorum seu temporum peruenturum sit. Et illud forsitan optabis nosse: quid hominis fuerim aut quis operum exitus meorum, eorum maxime quorum ad te fama peruenerit uel quorum tenue nomen audieris."
Posteritati.

"Potser alguna cosa hauràs sentit dir de mi; encara que també dubtós que el meu nom, insignificant i obscur com és, arribi gaire lluny, tant en l'espai com en el temps. I desitjaràs potser saber això: quin home he estat o quina ha estat la sort dels meus escrits, especialment la d'aquells la fama dels quals haurà arribat fins a tu o la d'aquells altres que tan sols hauràs sentit anomenar."
A la posteritat.

9 d’agost de 2008

Louise. Un conte sobre la felicitat




Jordi Coca
LOUISE. UN CONTE SOBRE LA FELICITAT
Ed.Destino


"Em sembla que el més apassionant de l'home és la seva fragilitat, una fragilitat damunt la qual hem bastit construccions fabulosament pesants. No volem saber res de la nostra feblesa. Fem esforços gegantins per dissimular-la. Tothom riu en públic, però plorar en públic és incorrecte i sorprenent. No volem mostrar la nostra fragilitat, no la podem mostrar, ja que si ho féssim ens mostraríem despullats davant un món on la nuesa no és admesa. I d'altra banda tampoc no volem que la nostra fragilitat es noti perquè nosaltres mateixos no en volem saber res, la condemnem. I ens ocultem. Ens ocultem als altres i a nosaltres mateixos. Sempre mentim perquè és una garantia per sobreviure. No sé si són aquestes coses les que tu estudies. De fet són coses de les quals no es pot parlar. Han de ser només suggerides i sempre han de quedar incompletes."



Emocions, sentiments, pensaments, arraconats i amagats. Petites ombres que en bellugar-se creen dubtes i desvetllen tot allò que es guarda i es calla. Inquietud, fragilitat, inseguretat, cobertes i difuminades. Petites mentides filles del silenci i de totes aquelles paraules que moren abans de ser expressades.


La realitat, aquesta mitja veritat, aquesta mitja mentida.

6 d’agost de 2008

Las encantadas


Herman Melville
LAS ENCANTADAS
Ed. Berenice

"Con un fragmento oxidado de una daga en una mano y un trozo de una jarra de vino en la otra, me senté en el ruinoso sofá verde del que he hablado y medité larga y profundamente sobre aquellos bucaneros. ¿Era posible que un día robaran y asesinaran, festejaran al día siguiente y descansaran tornándose meditabundos filósofos, poetas rurales y constructores de asientos el tercero? No era tan imposible, después de todo, pues considerad las vacilaciones del hombre. Aun así, por extraño que parezca, debo albergar un pensamiento caritativo, a saber: que entre aquellos aventureros había algunas almas caballerosas y amigables, capaces de una virtud y una serenidad genuinas."
DESCRIPCIÓN SEXTA:
LA ISLA DE BARRINGTON Y LOS BUCANEROS.


Un punt calent. Infiltracions de magma que trenquen una placa, creen cons volcànics i generen illes i illots. Un arxipèlag envoltat de forts corrents marins que dificulten la navegació. Les Illes Encantades dels mariners. Les Illes Galápagos d'aquell naturalista que va trasbalsar els origens.

Illes volcàniques plenes de tortugues gegants i iguanes. Mirades que travessen el temps i evoquen l'infinit. Caus de pirates, nàufrags, assassins, rebutjats, abandonats, exiliats, fugitius, pensadors i solitaris. Refugi de les fugides, dels somnis i dels deliris. Una follia de roca i vida davant d'un abisme.

Un paisatge feréstec, pobre i ric, ple de bocins de vida, engrunes d'imaginació i retalls d'ironia. Deu fragments on la descripció va més enllà de la roca i es projecta en la condició humana.

4 d’agost de 2008

sss (IX)...



... en el laberint, també s'hi guarden imatges...

2 d’agost de 2008

Encara el tram



Noia del tram, tens l'esguard en el llibre,
i el full s'irisa
en veure's cobejat.
I el cobrador s'intriga si giraràs el full:
sols per veure't els ulls!

Que les cames se't veuen
i la mitja és ben fina;
i tot el tram ets tu.
Però els ulls no se't veuen.

I la teva mà és clara
que fa rosa el teu cos de tafetà vermell,
i el teu mocadoret ha tornat de bugada.
Però els ulls no els sabem!

I si jo ara baixés? -Mai no et sabria els ulls...
Té, ara, ja he baixat!

Joan Salvat-Papasseit. ENCARA EL TRAM. L'irradiador del port i les gavines.